Joan Margarit Consarnau (1938-2021) Poeta en catalán y castellá, escribió al empar, que non tornar, comom esplica a la lo llargo de la so vida, tola so obra en dambes llingües. Ñacíu en Sanaüja (Segarra, Catalunya) en 1938. Pasa la so infancia, adolescencia y primera mocedá Barcelona, Rubí, Figueres, Girona y Tenerife. Arquitectu de profesión, foi caderalgu de Cálculu d’Estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Nel ámbitu poéticu fíxose con dellos de los premios con más prestixu de les lletres catalanes y castellanes, como, ente otros munchos, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya o’l Premio Nacional de Poesía, otorgáu pol Ministeriu de Cultura d’España, dambos en 2008. A lo llargo de la so vida asoleyó una llarga riestra de llibros y antoloxíes poétiques, siendo traducíu a delles llingües. La so última visita a Asturies foi en 2019. Morrió’l 16 de febreru de 2021 en Barcelona. Ufrimos dellos poemes tornaos dende’l catalán por Inaciu Galán.
Habrás de tornar a escribir
Habrás de tornar a escribir
l’epílogu escuru de la to lóxica
yá qu’inores, entá, nomes de páxaros
y de preseos escaecíos de cultivu
El dios de les manes vacies tornó
en cata de lo que nun escribisti entá.
Habrás de garrar al chascu la propia,
deseada grandeza, yá que, siempres,
nes tos hestories salen
columnes y ponentes,
un vieyu vezu de solitariu.
Hauràs de tornar a escriure
Hauràs de tornar a escriure
l’obscur epíleg de la teva lògica,
ja que ignores, encara, noms d’ocells
I d’eines oblidades de conreu.
El déu de les mans buides ha tornat
cercant el que no has escrit encara.
Hauràs de prendre al desencís la pròpia,
desitjada grandesa, ja que, sempre,
a les teves històries hi surten
columnes i ponents,
un vell costum de solitari.
Conocencia
Cavar ente les piedres, los tapinos
y los raigaños que nunca vas arrincar.
Pero esti ye’l preciu del que ye fondu.
Cavar ye relixoso.
Ye una una forma de bondá.
Cavar pela nueche. Dempués arrodiellase
y llevantar los güeyos a les estrelles
sabiendo qu’hai que buscalo too na tierra:
cómo construyir una casa, cómo escribir un poema.
Ya inclusive dende onde tornar a querer
nesti temporal de l’alcordanza.
Coneixement
Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.
Oh, cómo me presta
Oh, cómo me presta esti silenciu fondu,
cuando too permaez suspendío pero tranquilo
y ensin desear desenllaz dalu.
Un ciegu espanta los perros del azar
y la fontana de les pallabres traviesa oculta
porquería y monte baxu. Con filu d’acechu
como una estrella de nueche tengo pola lluna.
Oh, cómo me presta esti silenciu fondu
tan ordenáu y claru, fechu de lladriyos
de silenciu tan bien apareyaos.
Él ablandia esti mieu de sieglos
que m’espesa’l sangre. Pavor de ser
como un dau que na mesa d’un barcu
rueda solu col vaivén de la mar.
Oh, com m’estimo
Oh, com m’estimo aquest profund silenci,
quan tot resta suspès però tranquil
i sense desitjar cap desenllaç.
Un cec ahuca els gossos de l’atzar
i l’aiguaneix dels mots travessa ocult
vilorda i sotabosc. Amb fil d’aguait
com un estel de nit sostinc la lluna.
Oh, com m’estimo aquest profund silenci
tan ordenat i clar, fet de maons
de silenci tan ben aparellats.
Ell ablaneix aquesta por de segles
que m’espesseix la sang. Paüra d’ésser
com un dau que a la taula d’un vaixell
rodola sol amb el vaivé del mar.
Esbilla
Esbilla’l patrimoniu del mañana
enriba’l sable onde los cascoxinos
amuesen la simetría
de la espiral, centre de la so guapura.
Mira dientro de ti: cascos de la nueche,
nacre de la claridá, piedra del silenciu.
Too frañío por tempestaes de la lluz
y vuelto con cuidáu a les arenes
d’esta conocencia tardiega de tu.
Recull
Recull el patrimoni del matí
damunt la sorra on els petits cargols
mostren la simetria
de l’espiral, centre de llur bellesa.
Mira dins teu: petxines de la nit,
nacre de la claror, roc del silenci.
Tot trencat per tempestes de la llum
i retornat amb cura a les arenes
d’aquest tardà coneixement de tu.
Nun hai pompa
Nun hai pompa nel poniente, na islla.
Queda un verde tienru nos almendrales y parres
y un platiáu alloñáu de les olivares.
Les muries de piedra tienen tresparencies
d’escaezu y el cielu, allumáu pol agua
Inmóvil pero vivo de los alxibes,
tien el color esactu de la tolerancia.
Queden namás españíos curtios nos llugares más altos,
como esta flor encarnada nel granáu
que s’esalta col rayu de sol qua’allupa
nun tiempu mui curtiu ente unos balustres
Nun hai pompa nel poniente. Conozo
la dignidá d’estes hores baxes.
No hi ha aparat
No hi ha aparat en el ponent, a l’illa.
Queda un verd tendre als ametllers i parres
i un argentat llunyà a les oliveres.
Els murs de pedra tenen transparències
d’oblit i el cel, il.luminat pre l’aigua
immòbil però viva dels aljubs,
té el color exacte de la tolerància.
Sols queden breus esclats als llocs més alts,
com aquesta flor roja al magraner
que s’exalta amb el raig de sol que sotja
durant un temps molt breu entre uns balustres.
No hi ha aparat en el ponent. Conec
la dignitat d’aquestes hores baixes.
Graduarás la lluz
Graduarás la lluz
y tu vas tar na solombra.
Si obres o bien axustes positgos,
si cuerres un pocoñín les cortines.
Seique prendiendo tamién dalguna de les lluces
nun requexu perdíu. Si lo faes con procuru
podrás consiguir formar parte
de la clarixa y recibir les visites.
Pero si hai un rostru guapu ente los que vienen
y toos son de guapos los que tu quies –
abrirás les ventanes
pa que’l cuartu s’enllene de la música
que fai la lluz al golpiar el silenciu.
Graduaràs la llum
Graduaràs la llum
i tu seuràs a l’ombra.
Si obres o bé ajustes porticons,
si corres una mica les cortines.
Potser també encenent algun dels llums
en un racó perdut. Si ho fas amb cura
podràs aconseguir de formar part
de la penombra i rebre les visites.
Però si hi ha un bell rostre entre els qui vénen
i tots en són de bells els que tu estimes –
obriràs les finestres
perquè la cambra s’ompli de la música
que fa la llum en colpejar el silenci.
