Poesía

«Sobre’l amor de Bécquer», de Claudia Elena Menéndez Fernández

  Güei vite la primer vegada, güei entamé a creyer en Dios, y que Dios llevaba’l to nome, y me falaba. Güei supi lo que yera…

Claudia Elena Menéndez Fernández 16 de marzu de 2020 · 1 min de llectura

 

Güei vite la primer vegada,
güei entamé a creyer en Dios,
y que Dios llevaba’l to nome, y me falaba.

Güei supi lo que yera amar
¡que’l sangre tornare en fueu
Y fora xelu al mesmu tiempu!

Güei sentí dame un xingón el corazón
y deprendí que les estrelles yeren solo dos,
verdes y arremellaes,
y que rescamplen más que’l sol de branu.

Güei suañé conmigo y contigo,
la to llingua facía camín pel mio pescuezu,
les nueses almes xemíen al unísono
mentanto la lluna guardaba’l nuesu secretu.

Güei desperté sola, alloriada,
la cama taba vacía, nada fore verdá.
¡Ay! qué desgracia confundir los suaños
cola realidá.]