Ufrimos trés poemes de Jaume Subirana, autor en catalán, en traducción d’Inaciu Galán. Los poemes formen parte del poemariu En altres coses (2002).

Jaume Subirana (Barcelona, 1963) ye ún de los poetes y ensayistes más destacaos de la so xeneración. Espublizó prosa y poesía (nel  añu1988 llogró’l premiu Carles Riba y nel 2011 el Gabriel Ferrater), y llibros sobre Barcelona y Cataluña y sobre lliteratura catalana. Ye tamién editor d’una reconocida serie d’antoloxíes. Foi convidáu a festivales lliterarios d’Europa y América y a dellos talleres internacionales de traducción de poesía. Traductor de novela (Fahrenheit 451, de Ray Bradbury), poesía (Seamus Heaney, Anne Sexton, Gary Snyder, Robert Louis Stevenson), ensayu y lletres de cantares. Poemes de so figuren en delles antoloxíes traducíos al alemán, al castellán, al francés, al italianu, al rusu y al chinu, ente otres llingües, espublizó les antoloxíes The Silent Letter y Rama de Agua. Collaborador regular en medios de comunicación, dende 2006 escribe nel diariu El Periódico. Ente 2004 y 2006 foi director de la Institució de les Lletres Catalanes. Ye profesor agregáu de la Universitat Oberta de Catalunya. En payares del 2016 recibió’l 18 premiu d’ensayu Mancomunitat de la Ribera Alta por Cafarnaüm, y La hac (2020) ye’l so llibru últimu de poesía. Fixo la traducción de los llibros de Berta Piñán al catalán (Un mes i altres poemes y La ferida)

 

Hermanu perru

Si la muerte si la malura
del otru son tamién la nuesa
propia muerte y malura
esti güelpe secu esti aullíu
frayáu del perru atropelláu
el sangre de les pates inertes
el xestu tensando la tiesta los güeyos
vidriaos de moñeca vieya
¿dícenme que de cuála
suerte la mio?

 

 

Tresmigración

Ye de nueche y véome
y los coches lleven llumes que yá nun preciso.
Nos árboles un muestrariu de cien verdes,
un montonera de formes mudes
que faigo por abrazar coles manes:
lloro colos deos en cada fueya,
culiebro ente les cañes,
nutro los raigaños.
Les voces tán, ye verdá, y alcuérdome
d’un tiempu nel que tuvi
daqué cosa por ver.
Agora querría escribir y toi tan solu
un ruíu sele nos árboles.

 

 

Señal de tráficu

Evoco la to alcordanza
por unes marques de vinu seco
sobre’l mármole de la cocina.
Páso-yos el deu. Nun sé quién fai
de mármole, güei, nin quién de violeta
círculu concéntricu ensugáu
y repitíu. Yá nun esisten
el vinu y la botella, pero tu
y yo tornamos a dar vueltes
ensin destín dientro del mio deu
como nun coche ensin puertes,
como nun choque ensin final.

Germà gos

Si la mort si la malaltia
de l’altre són també la nostra
pròpia mort i malaltia
aquest cop sec aquest udol
tallant del gos atropellat
la sang de les potes inertes
el gest tibant el cap els ulls
envidreïts de nina vella
em diuen què de quina
meva sort?

 

 

Transmigració

És de nit i m’hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d’abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me’n recordo
d’un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres.

 

 

Senyal de trànsit

Evoco la teva memòria
per unes marques de vi sec
damunt del marbre de la cuina.
Hi passo el dit. No sé qui fa
de marbre, avui, ni qui de lila
cercle concèntric assecat
i repetit. Ja no existeixen
el vi i l’ampolla, però tu
i jo tornem a donar voltes
sense destí dins del meu dit
com en un cotxe sense portes,
com en un xoc sense final.

Semeya: © Víctor P. de Óbanos