A mio güelu Xuaco, la to llucha
ye un exemplu a siguir
L’aire les castañes
tráxome’l recuerdu
de les tos manes cuartiaes
pañando ente la fueya seco
los restos d’aquella castañal esgonciada.
Yes como yera ella:
corteza mayuca enraigonada na so tierra,
firme, serena… escomida de llaceria.
Nin la seronda ye quien a escosate les llárimes
que dacuando esbarien peles tos cañes
yá gaches, yá canses d’aguantase.
Anque pa ti sía siempre iviernu
una llume alita entá no más fondero,
ye’l sol que rescampla nos díes tristes…
Espérame otra vuelta, güelito
güei apetezme sentame a la to solombra.