A mio güelu Xuaco, la to llucha

ye un exemplu a siguir

 

L’aire les castañes

tráxome’l recuerdu

de les tos manes cuartiaes

pañando ente la fueya seco

los restos d’aquella castañal esgonciada.

Yes como yera ella:

corteza mayuca enraigonada na so tierra,

firme, serena… escomida de llaceria.

Nin la seronda ye quien a escosate les llárimes

que dacuando esbarien peles tos cañes

yá gaches, yá canses d’aguantase.

Anque pa ti sía siempre iviernu

una llume alita entá no más fondero,

ye’l sol que rescampla nos díes tristes…

Espérame otra vuelta, güelito

güei apetezme sentame a la to solombra.