L’aire
caricióme aquella tarde
tando parada na rue Vaugirard.
Atapeciera, y salía de la universidá.
Nun pudi evitar sorrir,
yera la hora
a la que los parques piesllen.
París
quería añame con una canción
sele, qu’intentaba recordame
la mio identidá imborrable,
yá difuminada
ente les palabres que van
et les mots flous qui viennent.
Agora
perdida ente’l sable con un corazón
xabaz, qu’inventa maneres de miname
la esperanza y l’arte,
yo derrotada
busco la fuercia pa xuncir
les dos vides que me dieren.