L’aire

caricióme aquella tarde

tando parada na rue Vaugirard.

Atapeciera, y  salía de la universidá.

Nun pudi evitar sorrir,

yera la hora

a la que los parques piesllen.

París

quería añame con una canción

sele, qu’intentaba recordame

la mio identidá imborrable,

yá difuminada

ente les palabres que van

 et les mots flous qui viennent.

Agora

perdida ente’l sable con un corazón

xabaz, qu’inventa maneres de miname

la esperanza  y l’arte,

yo derrotada

busco la fuercia pa xuncir

les dos vides que me dieren.